D’uns anys ençà la Generalitat porta endavant una política de guerra contra el medi llibertari i particularment contra els centres socials okupats tendent a manipular l’opinió i justificar totes les mesures repressives, encara que de vegades hagi de pactar amb els jutges i fiscals aquelles conseqüències sagnants que no s’han pogut amagar. No parlem només de l’ull de l’Ester Quintana o de la mort d’en Juan Andrés Benítez. Hem sabut d’intents d’infiltració i suborn de militants, de muntatges de falses conspiracions, de detencions de suposats terroristes autors d’atemptats imaginaris i d’altres maniobres de desinformació. Ahir, dilluns, 23 de maig, hem assistit a un desallotjament provocador d’un centre social per part del Mossos, el Banc Expropiat de Gràcia, al qual han seguit càrregues violentes deixant per terra una dotzena de ferits de porra i projectils viscoelàstics. Això és el que s’anomena estratègia de la tensió, una tàctica emprada per la classe dirigent amb la fi de desorganitzar el moviment social refractari a les institucions allà on millor funciona per tal d’establir un control total sobre els barris i la gent de la capital de Catalunya. La Catalunya oficial de l’oligarquia industrial i financera vol ser l’única Catalunya real.
Signe dels temps de descomposició accelerada de la política dominant, els nous aliats amb qui compta el capitalisme català no venen de les files dels partits de sempre, cremats per afers de corrupció i desacreditats per una actitud constantment afavoridora dels interessos dels poders fàctics. Són antics membres dels moviments socials passats a la política mitjançant partits i candidatures ciutadanistes. Això s’ha fet palès quasi bé des del primer dia que van trepitjar la moqueta de l’ajuntament de Barcelona i del Parlament. L’acord recent amb el PSC dins l’ajuntament il·lustra el pacte efectiu entre Barcelona En Comú i un dels partits més representatius de les forces que realment manen a Catalunya, autor de les ordenances municipals feixistes que encara regeixen la estància als carrers. Els ciutadanistes aviat s’han vist arrossegats a prendre posicions d’ordre que mai ningú no hagués cregut. Així hem pogut comprovar la “comprensió” de l’alcaldessa envers la guàrdia urbana amb “l’enèrgica condemna” de Colau de l’atac d’un manter indocumentat a un agent municipal, anunciant a més a més la intenció de presentar-se com acusació en la causa contra el “perillós” venedor ambulant. El canvi de noranta graus de Barcelona En Comú s’ha tornat a produir en el tracte amb els centres okupats que no volien negociar llur desallotjament ni admetre la mediació de regidors. Si ahir va ser el centre social de Transformadors, avui és el Banc Expropiat de Gràcia. Sembla que Colau, defensora del bé comú, no necessiti comprar la pau social com ho va fer Trias, ni tampoc tornar a cantar el “Run run”, ja que disposa d’un munt d’actes mediàtics on lluir el seu fals proïsme i bastir una imatge mentidera de persona compromesa.
Els okupes no volen anar-se’n a cap altre lloc; en qualsevol cas, qui tindria que anar-se’n fóra es Antartic Vintage SL, l’empresa propietària dels locals del Banc Expropiat. Bé doncs, el departament d’ordre públic de la Generalitat no ha deixat que l’ocasió de fotre un cop a l’okupació s’escapolís i envià els Mossos a garantir l’ordre dels negocis. Colau, per qui l’assumpte era un “afer privat”, aprofità també l’avinentesa per a qualificar els aldarulls amb que la gent solidària va respondre a l’agressió policial com a quelcom “totalment rebutjable”. Sens dubte les porres dels Mossos i les bales de foam li van semblar més acceptables i també més adients pels “veïns de Gràcia”. Una magnífica gestió de “l’expectativa” dels seus votants.
És comprensible que l’altre pal de paller ciutadanista, la CUP, es trobés incòmode enfront “la brutal repressió” televisada d’allò que ella considera la seva pedrera electoral, i de la manera més oportunista donés suport als manifestants. La CUP no sols ha legitimat un Parlament continuista, emanació del pacte amb el franquisme, sinó que l’ha proclamat veu del poble català. Veu que cal dir parla majoritàriament el llenguatge de Convergència, el principal partit de l’oligarquia al principat. La col·laboració de la CUP amb la comèdia de l’independentisme convergent va fer possible el Govern de la dreta catalana, el que acaba d’enviar els Mossos a Gràcia. I ara la CUP es queixa d’una violència que ha estat possible gràcies als vots dels seus diputats. En treballar la CUP per Convergència, en realitat treballa per interessos representats en altres llocs pel PP. Quan la política és pura hipocresia, l’espectacle és pura fantasmada. L’autoritarisme cada cop més dur és el que amaga. Després del buidat dels moviments abusivament dits social per part del ciutadanisme i del retorn a la política d’ordre públic de la Dictadura, els okupes són els únics que desentonen.
Els okupes són ja el malson dels buròcrates que es creuen en dret a decidir la vida dels altres i no volen res fora de control; el seu exemple resistent pot tornar la gent que vota en gent que lluita, en Barcelona i arreu.
Que ho sàpiguen tots els dirigents: AMB CAPUTXA O SENSE EL BANC ES DEFENSA!
Argelaga, 24 de maig de 2016
https://argelaga.wordpress.com/2016/05/24/banc-expropiat/
Signe dels temps de descomposició accelerada de la política dominant, els nous aliats amb qui compta el capitalisme català no venen de les files dels partits de sempre, cremats per afers de corrupció i desacreditats per una actitud constantment afavoridora dels interessos dels poders fàctics. Són antics membres dels moviments socials passats a la política mitjançant partits i candidatures ciutadanistes. Això s’ha fet palès quasi bé des del primer dia que van trepitjar la moqueta de l’ajuntament de Barcelona i del Parlament. L’acord recent amb el PSC dins l’ajuntament il·lustra el pacte efectiu entre Barcelona En Comú i un dels partits més representatius de les forces que realment manen a Catalunya, autor de les ordenances municipals feixistes que encara regeixen la estància als carrers. Els ciutadanistes aviat s’han vist arrossegats a prendre posicions d’ordre que mai ningú no hagués cregut. Així hem pogut comprovar la “comprensió” de l’alcaldessa envers la guàrdia urbana amb “l’enèrgica condemna” de Colau de l’atac d’un manter indocumentat a un agent municipal, anunciant a més a més la intenció de presentar-se com acusació en la causa contra el “perillós” venedor ambulant. El canvi de noranta graus de Barcelona En Comú s’ha tornat a produir en el tracte amb els centres okupats que no volien negociar llur desallotjament ni admetre la mediació de regidors. Si ahir va ser el centre social de Transformadors, avui és el Banc Expropiat de Gràcia. Sembla que Colau, defensora del bé comú, no necessiti comprar la pau social com ho va fer Trias, ni tampoc tornar a cantar el “Run run”, ja que disposa d’un munt d’actes mediàtics on lluir el seu fals proïsme i bastir una imatge mentidera de persona compromesa.
Els okupes no volen anar-se’n a cap altre lloc; en qualsevol cas, qui tindria que anar-se’n fóra es Antartic Vintage SL, l’empresa propietària dels locals del Banc Expropiat. Bé doncs, el departament d’ordre públic de la Generalitat no ha deixat que l’ocasió de fotre un cop a l’okupació s’escapolís i envià els Mossos a garantir l’ordre dels negocis. Colau, per qui l’assumpte era un “afer privat”, aprofità també l’avinentesa per a qualificar els aldarulls amb que la gent solidària va respondre a l’agressió policial com a quelcom “totalment rebutjable”. Sens dubte les porres dels Mossos i les bales de foam li van semblar més acceptables i també més adients pels “veïns de Gràcia”. Una magnífica gestió de “l’expectativa” dels seus votants.
És comprensible que l’altre pal de paller ciutadanista, la CUP, es trobés incòmode enfront “la brutal repressió” televisada d’allò que ella considera la seva pedrera electoral, i de la manera més oportunista donés suport als manifestants. La CUP no sols ha legitimat un Parlament continuista, emanació del pacte amb el franquisme, sinó que l’ha proclamat veu del poble català. Veu que cal dir parla majoritàriament el llenguatge de Convergència, el principal partit de l’oligarquia al principat. La col·laboració de la CUP amb la comèdia de l’independentisme convergent va fer possible el Govern de la dreta catalana, el que acaba d’enviar els Mossos a Gràcia. I ara la CUP es queixa d’una violència que ha estat possible gràcies als vots dels seus diputats. En treballar la CUP per Convergència, en realitat treballa per interessos representats en altres llocs pel PP. Quan la política és pura hipocresia, l’espectacle és pura fantasmada. L’autoritarisme cada cop més dur és el que amaga. Després del buidat dels moviments abusivament dits social per part del ciutadanisme i del retorn a la política d’ordre públic de la Dictadura, els okupes són els únics que desentonen.
Els okupes són ja el malson dels buròcrates que es creuen en dret a decidir la vida dels altres i no volen res fora de control; el seu exemple resistent pot tornar la gent que vota en gent que lluita, en Barcelona i arreu.
Que ho sàpiguen tots els dirigents: AMB CAPUTXA O SENSE EL BANC ES DEFENSA!
Argelaga, 24 de maig de 2016
https://argelaga.wordpress.com/2016/05/24/banc-expropiat/