Índice
Un artículo esencial para comprender la decadencia actual del Barcelona : https://lucasammr.wordpress.com/2017/08/21/la-descomposicio/amp/
Qualsevol que ha fet una entrevista de feina (o vist una en alguna sèrie de TV o pel·lícula) coneix la pregunta típica: “On et veus en 5 anys?”
Mai em vaig preocupar les raons de perquè aquesta és una pregunta standard de Recursos Humans a qualsevol lloc del món des de fa una pila d’anys, però l’objectiu és simple: saber si la persona entrevistada té el desig de créixer i assolir més del que té actualment, cosa que implica que farà créixer la companyia amb la seva empenta.
Fa 5 anys si algun fan del FCBarcelona hagués preguntat “on veus el teu equip en 5 anys?”, la resposta seria MOLT diferent que la nostra realitat actual.
Maig, 2012.
Messi era de lluny el millor jugador del planeta, marcant una absurda quantitat de gols, i sense assolir cap dels dos títols importants a la competició abans de les seves vacances.
La darrera temporada de Guardiola va incloure l’afegitó de Fàbregas, i un ús més habitual del 3-4-3, que ens permeté destrossar el Real Madrid per 1-3, malgrat encaixar un gol en els primers segons i fent-ho fàcil en la segona part.
El FCB no pogué guanyar la Lliga degut a la seva incapacitat per a batre grans bloquejos defensius un cop i un altre, a bande de patir amb els arbitratges errors en contra, mentre el Real Madrid triomfava a la seva manera
A la Champions League, mentre l’equip dominava els partits, creant més de 20 oportunitats en cada partit, l’esforç del Chelsea (i la pura sort) ens va fer caure a les semifinals a casa
Però el futur per a Leo era brillant
No només era al pic de la seva energia, sino que l’equip estava equilibrat (encara que Alexis era lluny de ser el jugador que és avui), Xavi i Iniesta encara donaven espectacle allà on anaven, i la feina feta a La Masia era encara focalitzada al voltant de l’estil Cruijff i la creença en el cervell per damunt el muscle, a la possessió per damunt dels adversaris que corrien.
Aleshores començà la revenja de Rosell i Bartomeu contra Laporta
Donat que Guardiola ja no hi era -una icona de La Masia, Capità del primer equip, i l’entrenador que guanyà 6 títols en el seu primer any com a entrenador, a banda de batre al Real Madrid al Bernabéu per 2-6- finalment ells posarien en marxa la SEVA visió del futbol.
Però abans de focalitzar-nos en això, necessitem entendre com funciona la societat catalana, i especialment com es mou al voltant del nostre club.
Els membres més rics de la societat catalana no són moderns empresaris que viatgen al voltant del món per tastar noves cultures i acceptar visions més intel·ligents com una manera d’avançar. Són conservadors, limitats, pensen que són els PROPIETARIS no només de Catalunya, sino especialment del nostre club de futbol.
FCB ha fet molta gent rica encara més rica, i convertí algú tan mediocre com a Josep Lluís Núñez en un home molt ric. El que va necessitar per a ser President del FCB durant 22 anys fou només agenollar-se
Agenollar-se davant les més riques famílies catalanes, que volen la seva gent gestionant el club. Agenollar-se davant els grups de comunicació que venen diaris mercès al nostre club: Grup godó,que posseeix Mundo Deportivo i RAC1, i Grupo Z que està en risc financer des de fa anys, i que sobreviu només venent marxandatge del FCB mitjançant SPORT, el seu diari.
Agenollar-se davant les Penyes, clubs de fans existents a tota Catalunya i Espanya, on la gent gran, conservadors, veu que els 13 a 15.000 vots que arrosseguen a cada elecció presidencial son suficients per a garantir-los autobusos de franc per anar als partits al Camp Nou, entrades de franc per als grans partits, o inclús bitllets d’avió de franc per assistir als desplaçaments
Les coses han estat així durant tot el segle XX
Conservadors amb ments tancades gestionant el club a base de difondre propaganda i contratant entrenadors que es focalitzaven a la força i el córrer. Les úniques excepcions foren durant l’era Kubala, quan la influència de l’hongarès va abraçar tot el club, i vàrem guanyar 5 importants títols en pocs anys. Malgrat això, aquest fantàstic equip acabà el 1961
Després d’una dècada de més mediocritat, mentre el poder romangué allà on era, un parell d’holandesos vàren portar l’alegria i una Lliga un altre cop al nostre club. El 1973-74, Michels i Cruijff van capgirar un trist equip de perdedors i una encara més trista massa social en una força a tenir en compte.
Però el problema dels conservadors es que ells no volen estrangers fent-ho bé al “seu” territori.
Encara menys quan l’estranger es una estrella com Johan Cruijff, de bon aspecte, i un jugador superb… i més intel·ligent i sincer que ningú a Catalunya aleshores. A més a més, encara que ells apreciaven el títol i el respecte que ell va portar de nou al nostre club, sempre estigueren ressentits amb ell. La mediocritat sempre repudia la brillantor.
Per tant, naturalment, Michels i Cruijff vàren marxar. I molts més anys de mediocritat i zero lligues tornaren un altre cop. Vàrem guanyar la lliga 84-85, però amb un equip basat sobretot en el físic, que no fou capaç de mantenir l’impuls guanyador més enllà d’una temporada.
I, un cop més, quan la pressió de l’afecció fou massa forta, els conservadors vàren tenir que recórrer a l’holandès que els va salvà el 1973: Cruijff tornà com a entrenador el 1988, i, durant els 8 anys que romangué com a entrenador del primer equip, el FCB construí no només un equip guanyador, sino un Dream Team, que fou capaç de guanyar 4 títols de Lliga seguits (una cosa que el nostre club no ha tornar a repetir des d’aleshores), i inclús donar-nos el nostre primer títol de Copa d’Europa, una cosa per la qual vàrem estar esperant durant 37 anys fins que arribà a bon port
Cruijff no només ens donà una identitat de joc, focalitzada en la possessió, el pressing, el posicionament i la intel·ligència, sino que també s’assegurà que els mateixos elements foren compartits i ensenyats pel futbol base de La Masia.
La Masia produiria diversos talents extraordinaris degut a la visió de Cruijff i a la constant creença que jugar un futbol atractiu és la manera més segura de gaudir l’esport tal i com fou dissenyat i que aquella era la manera per assolir la majoria de títols: creure en un estil a qualsevol preu, i no anar a solucions fàcils o típiques (com mantenir un 9 llarguerut a la banqueta per a quan necessitesim un gol per a salvar-nos als darrers minuts del partit).
Tantmateix, malgrat tots els títols i el domini futbolístic, Cruijff i la gent que l’envoltava MAI foren estimats unànimement a Catalunya
Recordeu: els conservadors mai vàren poder fer un motllo d’ells mateixos, per tant necessitaven martellejar constantment les mateixes lamentables idees que vàren sentir dels seus avantpassats per a sentir-se importants. I algú tant brillant com Cruijff mai podria ser acceptat per aquella gent
I aquesta gent que posà i tregué presidents i que controlava el que els afeccionats consumien en relació al club, via diaris, ràdio o TV sempre vàren qualificar Cruijff de “geni, però impredictible”, un “mercenari”, un “entrenador descuidat”.
Addicionalment, el 1996, quan Cruijff estva pensant com construir una nova generació guanyadora, considerant noms com Bergkamp o Zidane… fou acomiadat. Al vestidor. Sense previ avís.
Els conservadors es vàren lliurar d’una persona aliena al “seu” club, i vingueren primer Bobby Robson i després Van Gaal a mantenir l’impuls del que Cruijff construí. (Recordeu això; està succeint ara mateix al nostre club)
Quan les coses es fan bé, quan La Masia dóna nanos que encaixaran a l’equip i a l’estil de joc sense problemes… aquest impuls continuarà fàcilment durant 3 o 4 anys, inclús si portes entrenadors com a Robson o Van Gaal
Però la qüestió es: el nostre estil de joc sempre necessitarà algú que cregui en fer millores i canvis per a mantenir-nos competitius, per valorar La Masia abans inclús de considerar nous fitxatges, especialment migcampistes, però que també porti estrelles de fora quan siguin capaces d’aportar a l’equip alguna cosa que no s’ensenya a La Masia, però que a llarg termini farà més compettiu el nostre equip.
Aquest impuls es va acabar l’any 2000
2000-2001. 2001-2002. 2002-2003. Tres temporades on, sense l’impuls de Cruijff, el nostre club a dures penes aconseguí acabar entre els 4 primers de La Liga. Futbol lleig, entrenadors monotemàtics, preferència pels jugadors forts per damunt dels intel·ligents. Justament la manera en la que els conservadors volien que fos el nostre club. Tantmateix, naturalment, els resultats mai vàren arribar.
Els afeccionats van dir prou. Protestes al Camp Nou, queixes i, finalment, exactament després de que Cruijff i el seu llegat deixessin el club per la porta del darrera, aquells ideals foren vistos com a una cosa important, un cop més.
Laporta guanyà les eleccions, amb Cruijff al seu costat, i escollí entrenadors que creien en la mateixa filosofia de futbol que Johan. També contractà gent amb els mateixos punts de vista per a gestionar La Masia, i per valoritzar els bons jugadors per damunt de la força o la velocitat.
Vàrem ser aviat un altre cop al camí dels triomfs. Dues lligues consecutives, la nit màgica de París, on vàrem aixecar la nostra segona Copa d’Europa, i joves jugadors sortint de La Masia frequentment per ajudar a enfortir el nostre equip.
El “retorn” inicial durà 3 anys, i després de dues temporades molt decebedores, vàrem deixar marxar en Rijkaard, i Pep Guardiola, que mai havia entrenat un equip professional en una gran lliga europea abans, es convertí en el nostre líder.
I la reta és història. 14 títols en 4 temporades, i un nivell de dominació futbolística que Europa no havia vist feia dècades.
Tot estava éssent construït d’una manera per a mantenir la mentalitat guanyadora i l’estil basat en la possessió durant tant de temps com fos humanament possible.Guardiola parlava cada setmana amb els entrenadors de La Masia, i planificava quan fer debutar els joves talents de La Masia.
Però recordeu els conservadors? Els que governen Catalunya, els mitjans de comunicació, les penyes i que poden fer canviar l’opinió de l’afecció força ràpidament? Cap al 2010 ja en tenien prou de Laporta, que era massa sorollós, massa de la gresca, massa independentista per al seu gust. I vàren escollir Sandro Rosell, un d’ells, algú en qui ells confiaven per a gestionar EL SEU club.
Aviat van anar a per Guardiola, per les mateixes raons que havien anat a per Cruijff: algú que és immensament intel·ligent i exitós sempre tindrà grans defectes al seu cervell. A més a més, estàvem guanyant lligues i arribant a finals i semifinals de la Champions League CADA TEMPORADA aleshores.
Així tenien els seus mitjans de comunicació (no eren AMICS dels mitjans, els posseien per complert) atacant Guardiola quan perdiem un partit o un títol. Quan qualsevol detall ens feia empatar o perdre un partit. Sempre que podien.
I Guardiola digué prou. Encara que és un dels símbols de Catalunya, especialment pel que fa al moviment d’independència, en Pep deixà el club de la seva vida, el lloc on assolí el que cap altre equip havia assolit abans… perquè hi havia massa gent (important, poderosa) en contra d’ell.
I els conservadors tornaren al poder, per a gestionar el club de la manera que ELLS volguessin. Contractar entrenadors que podien vendre com a portadors de “l’ADN Barça”, però amb la personalitat necessària per a obeir en tot allò que se’ls digués. Els líders com Cruijff o Pep eren massa “imprevisibles”.
Recordeu quan parlàvem de l’impuls després de la marxa de Cruijff el 1996? I que durà 3-4 anys?
Mireu les temporades 12-13, 13-14, 14-15, 15-16 i 16-17.
Tito era el qui vàren escollir per a substituir en Pep. Ells sabien que la reacció de l’afecció (i els jugadors) seria extrema si anaven a cercar algú de fora de Catalunya, per tant Tito ja els va estar bé.
Els mitjans vàren començar a dir EXACTAMENT el mateix que deien del període 1988-1996: els entrenadors (Cruijff/Pep) són els líders, però els que coneixen bé les tàctiques i les gestionen són els assistents (Rexach/Tito).
Sovint la història es repeteix a ella mateixa, però al nostre club això és extremadament fàcil de veure.
La temporada 12-13 mantingué l’impuls de Pep viu i en forma. Vàrem guanyar la Llliga amb 100 punts, però donat que la cura pel més mínim detall del nostre estil ja no era la mateixa, vàrem ser destruïts a la Champions pel Bayern Munich. Aquella circumstància hauria d’haver estat prova suficient com per a començar a rejuvenir el nostre centre del camp, o si més no, donar més experiència als que havien de substituir Xavi i Iniesta.
Però els conservadors no vàren fer això. Vàren portar Alex Song aquella temporada pel nostre centre del camp, i vàren vendre THIAGO tant aviat com el títol de Lliga va quedar enllestit. Perquè mantenir un migcampista controlador i organitzador quan necessitaven diners per a fitxar… Neymar?
Tristament, la malaltia de Tito va tallar d’arrel la seva època com a entrenador del FCB, i Tata Martino fou contractat com a entrenador del FCB. Un argentí amb algún èxit a Sudamérica, però cap experiència europea. Però els conservadors el vàren vendre com que “tenia més ADN Barça que molts dins el club”, i tenien alguns periodistes dels mitjans que dominen per a relacionar la seva arribada amb una demanda de Messi (que mai havia vist aquest home a la seva vida).
El domini de Messi és tan poderós, i l’impuls era tan fort, que gairebé vàrem guanyar la Lliga (de fet la vàrem guanyar, però no parlarem del gol de Messi, perquè estic segur que l’Atlètic de Madrid n’hagués marcat un altre igualment), però vàrem fracassar un altre cop a la Champions League.
Neymar, que fou fitxat per Rosell per una única raó (substituir Messi, mentre feia guanyar als conservadors i al club molts diners amb el marxandatge) tingué una molt modesta primera temporada europea. I així, Messi continuà, i aleshores arribà Luis Enrique.
Recordeu la cura per la possessió, el posicionament, el pressing? L’urgència per a donar valor a tenir la pilota per damunt de qualsevol altre cosa, donat que la millor manera d’atacar i defendre és justament fer-ho així? Luis Enrique mai va creure en aquestes coses. Ell només veia el futbol com veu la vida: com una competició on necessites arribar al teu objectiu abans que el teu adversari, i cap “estil” o “filosofia” eren necessaris. Només guanyar.
I ell guanyà. Inclús encara que l’únic migcampista que vàrem fitxar per a la temporada del Triplet fou Rakitic, i Xavi ja era enfilant la sortida, vàrem guanyar la Liga i tinguerem ua de les millors trajectòries a la història de la Champions League, eliminant els campions de lliga de França, Holanda, Anglaterra, Alemanya i Itàlia per a guanyar la nostra 5ena Champions.
I la temporada 15-16 arribà, i encara que Arda Turan (!) fou escollit com a fitxatge al mig del camp, la competitivitat de Lucho i el que encara quedava de l’impuls (i Messi) ens vàren fer guanyar la Lliga encara un altre cop, però fracassar aviat a la Champions per les mateixes raons que el Tata: manca de creativitat adequada i organització del mig camp per a batre un equip com l’Atlètic de Madrid.
2 Lligues i 1 Champions en 2 temporades. Evidentment els conservadors volien continuar amb Lucho. I vàren afegir… Andre Gomes per ajudar-nos a recuperar els nostres dies triomfants, després que el Real Madrid hagués guanyat la Champions un altre cop, la 2a en 3 temporades. i així varem anar a la temporada 16-17 amb els darrers grams de l’impuls Cruijff/Pep, i el què quedava de la velocitat i l’entusiasme de Lucho i la seva MSN.
No fou suficient. L’objectiu de Lucho fou aconseguir resultats el més ràpid possible amb el mínim esforç possible. Aquesta filosofia pot convertir-te en un equip guanyador ara (com va passar el 14-15), però no t’ajudarà en el futur i tampoc a construïr una identitat en absolut. Al cap i al a fi, no pots ser ràpid per sempre. Aquesta és la raó per la que no hem aconseguit cap títol rellevant la temporada 16-17.
I ara mateix, no hi ha res.
No tenim ni l’impuls del què Pep/Cruijff vàren construïr. Ni la velocitat o la pura competitivitat de Lucho.
Tenim només un equip envellit, mai rejuvenit adequadament, especialment al mig del camp, i que del 2012 ençà només ha incorporat Song, Rakitic, Arda, Gomes i actualment PAULINHO per a intentar tornar als dies guanyadors que ens donà la brillantor de Xavi/Inesta i la inquebrantable lleialtat al nostre estil i la manera en que la Masia hauria de ser gestionada.
Els conservadors han escollit Valverde com a entrenador, una persona que mai ha gestionat un gran equip o utilitzat un estil valent a la seva carrera… però efectivament serà un obedient empleat dels conservadors i de qualsevol que ells escolleixin per a gestionar el nostre club, sigui Bartomeu ara, o Cardoner quan ells considerin oportú.
Per tant, no gasteu energies criticant Valverde. Ell ha estat contractat per assolir resultats amb les eines/jugadors que la Junta Directiva considera adient donar-li. ell no té veu, ni control, ni pes en cap de les decisions relatives al futbol. Aquestes decisions seran preses per la gent que actuant en revenja i amb mentalitat petita, han destruït tot el que teniem el 2012.
Que ens durà de tornada a l’ÚNICA identitat/filosofia futbolística que ens va convertir en els millors del món? Unes altres 3 temporades tristes i sense títols, com vàrem experimentar entre el 2000 i el 2003?
O els socis catalans reaccionaran un cop més abans de que malbaratem el potencial de Messi i els nostres jugadors?
Cap al final de Setembre ho sabrem. I abans d’això, escriuré la segona part d’aquest article, on em concentraré en cadascun dels ombrívols acords als quals els conservadors i la gent que tenen darrera han arribat des de 2012, quan tots ells es vàren enriquir mentre el nostre club anava descomposant-se i assecant-se
