ramallets porter

http://www.tv3.cat/videos/1780459/Antoni-Ramallets

un tipo peculiar...

Antonio Ramallets: ''Franco ni ho sabia que jugava Catalunya''
El mític porter del Barça, que va defensar durant 12 anys seguits la samarreta d'Espanya, recorda amb gust els set partits jugats amb Catalunya durant el franquisme.

Foto: EMILIO PÉREZ DE ROZAS
Foto: EMILIO PÉREZ DE ROZAS

EMILIO PÉREZ DE ROZAS

--Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: m'han dit que hi ha algunes coses d'aquest Euskal Herria-Catalunya que no li agraden.
--És futbol, i tot el que sigui futbol em sembla meravellós. Ells van venir fa dos anys a Catalunya, i és just que els tornem la visita. No, no, m'encanta aquest partit, el que no m'agrada, i potser és això al que es refereix, és que es barregi l'esport amb la política. Però no d'ara, de sempre. Segur que no troba gaires esportistes a qui sembli bé aquesta barreja.

--O sigui, que hi està a favor. No m'estranya, vostè, que es va passar 12 anys defensant la samarreta d'Espanya, va ser un dels que va jugar més partits amb Catalunya.
--Miri si m'agraden aquests partits que seria partidari d'organitzar una lliga, o un campionat, de seleccions autonòmiques. Crec que seria una gran idea en una Espanya tan plural com aquesta. És cert que, tal com està muntat el futbol actual, cada vegada és més difícil que progressin els planters i, potser, a algunes comunitats els costaria formar un equip competitiu, però segur que veuríem molt bons partits.

--Però el fet que la política utilitzi el futbol el porta de cap.
--No, no, no em porta de cap: em sembla horrible, estúpid i no té sentit. Ja som al 2008 i la política ha d'anar per altres camins. ¡Però si fins i tot es queixen que el president de la Generalitat no vagi al partit! ¡Doncs les seves coses deu tenir, dic jo! No és tan important. Deu tenir una agenda molt ocupada. Ho trobo tot una mica fora de polleguera.

--Això, en temps del general Franco, no passava, ¿oi?
--No sé si passava o no. Però jo, que em vaig retirar fa 45 anys, vaig jugar un munt de partits, em sembla que set o vuit, amb la selecció catalana en ple franquisme i, la veritat, jo crec que Franco ni ho sabia que jugava Catalunya. El franquisme passava de nosaltres. És una gran contradicció amb el que passa ara. És clar que, a principis dels anys 50, em sembla que jugàvem com a selecció de Barcelona, però després ja jugàvem com a Catalunya i tampoc passava res, res.

--¿I també jugaven per Nadal?
--També jugàvem quan podíem. Per Nadal, per Pasqua, a l'estiu. Jo, la veritat, recordo haver-me perdut alguns partits perquè coincidien amb la selecció espanyola. Recordo que anàvem amb pantalons negres i la samarreta... ¿blanca? Sí, blanca. La majoria de jugadors érem del Barça i de l'Espanyol.

--¿I duien la senyera?
--No, no, al pit hi portàvem l'escut de la federació catalana.

--I, per descomptat, eren molt millors que els d'ara.
--¿M'ho està dient amb ironia? ¿Intenta estirar-me la llengua?

--¿Perdó? Ni parlar-ne, simplement vull saber si el seu futbol era molt millor que l'actual.
--El futbol actual és molt decebedor. En la nostra època, tots sortíem sempre a guanyar, a casa i a fora, amb els grans i contra els petits. ¡És tot tan diferent! La preparació, els sistemes, la mentalitat, el mercadeig de fitxatges, la passió de les grades, els directius...

--Tot ha canviat per empitjorar.
--Per empitjorar molt, sobretot de la gespa cap enfora, perquè a dins del terreny de joc continua guanyant el que es prepara més bé, el que corre més, el que té els millors jugadors. Això sí, abans nosaltres érem més generosos en l'esforç.

--Perdoni, ja veig que sospita que els futbolistes actuals són massa senyorets.
--Li explicaré una anècdota. La setmana passada vaig llegir que un jugador --¡no un porter, un jugador!-- s'havia fracturat un dit en un entrenament i que seria baixa durant dues o tres setmanes. ¡Dues o tres setmanes! Doncs bé, jo, en un desplaçament a la Corunya, em vaig trencar el dit anular de la mà es- querra en l'entrenament que vam fer el dissabte. L'endemà, Ángel Mur, un mestre, un mag, em va embenar l'anul.lar amb el dit del mig i vaig jugar un dels millors partits de la meva vida. Tant, que Sandro Puppo, el nostre entrenador de llavors, a l'entrar al vestidor li va dir a Mur: "Mira, Ángel, ja tenim el truc perquè no li marquin a Antonio: li trenquem un dit el dia abans".

--Però, de festes, en feien les mateixes que els d'ara.
--Joves, ben col.locats, famosets, amb calerons, molt pressionats... això sí, el centre del món i, és clar, per algun lloc has d'explotar. Hi havia de tot. Hi havia jugadors que, amb un cop per setmana que sortissin a fer- se l'home, ja en tenien prou. Altres necessitaven sortir-ne dos. Kubala, per exemple, a vegades es passava una mica, però complia com el que més, el primer. Si es passava, sempre ho arreglava al camp. I, a més, mai, mai, la nit abans del partit. Mai. L'hi dic jo.

--De Ronaldinho, ni en parlem.
--Ni en parlem. No sé res. Ni vostè.

pantuflo escribió:http://www.tv3.cat/videos/1780459/Antoni-Ramallets

un tipo peculiar...

Antonio Ramallets: ''Franco ni ho sabia que jugava Catalunya''
El mític porter del Barça, que va defensar durant 12 anys seguits la samarreta d'Espanya, recorda amb gust els set partits jugats amb Catalunya durant el franquisme.

Foto: EMILIO PÉREZ DE ROZAS
Foto: EMILIO PÉREZ DE ROZAS

EMILIO PÉREZ DE ROZAS

--Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: m'han dit que hi ha algunes coses d'aquest Euskal Herria-Catalunya que no li agraden.
--És futbol, i tot el que sigui futbol em sembla meravellós. Ells van venir fa dos anys a Catalunya, i és just que els tornem la visita. No, no, m'encanta aquest partit, el que no m'agrada, i potser és això al que es refereix, és que es barregi l'esport amb la política. Però no d'ara, de sempre. Segur que no troba gaires esportistes a qui sembli bé aquesta barreja.

--O sigui, que hi està a favor. No m'estranya, vostè, que es va passar 12 anys defensant la samarreta d'Espanya, va ser un dels que va jugar més partits amb Catalunya.
--Miri si m'agraden aquests partits que seria partidari d'organitzar una lliga, o un campionat, de seleccions autonòmiques. Crec que seria una gran idea en una Espanya tan plural com aquesta. És cert que, tal com està muntat el futbol actual, cada vegada és més difícil que progressin els planters i, potser, a algunes comunitats els costaria formar un equip competitiu, però segur que veuríem molt bons partits.

--Però el fet que la política utilitzi el futbol el porta de cap.
--No, no, no em porta de cap: em sembla horrible, estúpid i no té sentit. Ja som al 2008 i la política ha d'anar per altres camins. ¡Però si fins i tot es queixen que el president de la Generalitat no vagi al partit! ¡Doncs les seves coses deu tenir, dic jo! No és tan important. Deu tenir una agenda molt ocupada. Ho trobo tot una mica fora de polleguera.

--Això, en temps del general Franco, no passava, ¿oi?
--No sé si passava o no. Però jo, que em vaig retirar fa 45 anys, vaig jugar un munt de partits, em sembla que set o vuit, amb la selecció catalana en ple franquisme i, la veritat, jo crec que Franco ni ho sabia que jugava Catalunya. El franquisme passava de nosaltres. És una gran contradicció amb el que passa ara. És clar que, a principis dels anys 50, em sembla que jugàvem com a selecció de Barcelona, però després ja jugàvem com a Catalunya i tampoc passava res, res.

--¿I també jugaven per Nadal?
--També jugàvem quan podíem. Per Nadal, per Pasqua, a l'estiu. Jo, la veritat, recordo haver-me perdut alguns partits perquè coincidien amb la selecció espanyola. Recordo que anàvem amb pantalons negres i la samarreta... ¿blanca? Sí, blanca. La majoria de jugadors érem del Barça i de l'Espanyol.

--¿I duien la senyera?
--No, no, al pit hi portàvem l'escut de la federació catalana.

--I, per descomptat, eren molt millors que els d'ara.
--¿M'ho està dient amb ironia? ¿Intenta estirar-me la llengua?

--¿Perdó? Ni parlar-ne, simplement vull saber si el seu futbol era molt millor que l'actual.
--El futbol actual és molt decebedor. En la nostra època, tots sortíem sempre a guanyar, a casa i a fora, amb els grans i contra els petits. ¡És tot tan diferent! La preparació, els sistemes, la mentalitat, el mercadeig de fitxatges, la passió de les grades, els directius...

--Tot ha canviat per empitjorar.
--Per empitjorar molt, sobretot de la gespa cap enfora, perquè a dins del terreny de joc continua guanyant el que es prepara més bé, el que corre més, el que té els millors jugadors. Això sí, abans nosaltres érem més generosos en l'esforç.

--Perdoni, ja veig que sospita que els futbolistes actuals són massa senyorets.
--Li explicaré una anècdota. La setmana passada vaig llegir que un jugador --¡no un porter, un jugador!-- s'havia fracturat un dit en un entrenament i que seria baixa durant dues o tres setmanes. ¡Dues o tres setmanes! Doncs bé, jo, en un desplaçament a la Corunya, em vaig trencar el dit anular de la mà es- querra en l'entrenament que vam fer el dissabte. L'endemà, Ángel Mur, un mestre, un mag, em va embenar l'anul.lar amb el dit del mig i vaig jugar un dels millors partits de la meva vida. Tant, que Sandro Puppo, el nostre entrenador de llavors, a l'entrar al vestidor li va dir a Mur: "Mira, Ángel, ja tenim el truc perquè no li marquin a Antonio: li trenquem un dit el dia abans".

--Però, de festes, en feien les mateixes que els d'ara.
--Joves, ben col.locats, famosets, amb calerons, molt pressionats... això sí, el centre del món i, és clar, per algun lloc has d'explotar. Hi havia de tot. Hi havia jugadors que, amb un cop per setmana que sortissin a fer- se l'home, ja en tenien prou. Altres necessitaven sortir-ne dos. Kubala, per exemple, a vegades es passava una mica, però complia com el que més, el primer. Si es passava, sempre ho arreglava al camp. I, a més, mai, mai, la nit abans del partit. Mai. L'hi dic jo.

--De Ronaldinho, ni en parlem.
--Ni en parlem. No sé res. Ni vostè.

¿ Y si lo traduces ?

Gran entrevista. Va, que la voy a traducir en mi siguiente post, que es interesante para cualquier seguidor de cualquier equipo.

TRADUCIDO ABAJO.

Entrevistador - Me han dicho que algunas cosas del Euskal Herria-Catalunya no le han gustado.

Ramallets - Es futbol, y todo lo que sea futbol me parece maravilloso. Ellos vinieron hace dos años a Catalunya, y es justo que les devolvamos la visita. No, no, me encanta este partido, lo que no me gusta, y quizá a eso se refiere, es que se mezcle deporte con política. Pero no de ahora, de siempre. Seguro que no encuentra muchos futbolistas que les parezca bien dicha mezcla.

E - O sea que está a favor. No me extraña, usted, que defenso durante 12 años la camiseta de España, jugó muchos partidos con Catalunya.

R- Mire si me gustan estos partidos, que seria partidario de organizar una liga o un campeonato de selecciones autonómicas. Creo que seria una gran idea en una España tan plural como esta. Es cierto que, tal como esta montado el futbol actual, cada vez es más difícil que evolucionen los planes y, quizá, a algunas comunidades les costaria de formar un equipo competitivo, pero seguro que veriamos muy buenos partidos.

E - Pero el hecho que la política utilizé el futbol le trae de cabeza.

R - No, no me trae de cabeza: me parece horrible, estúpido y no tiene sentido. Ja somos al 2008 y la política ha de ir por otros caminos. ¡Pero hasta se quejan si el presidente de la Generalitat no va al partido! ¡Pues sus cosas tendra que tener, digo yo" No es tan importante. Debe tener una agenda muy ocupada. Lo encuentro fuera de sitio.

E - Esto en tiempos de Franco no pasaba ¿eh?

R - No se si pasaba o no. Pero yo, qu me retire hace 45 años, jugue un monton de partidos, me parece que siete o ocho, con la selección catalana en pleno franquismo y, la verdad, yo creo que Franco ni sabia que jugaba Catalunya. El franquismo pasaba de nosotros. Es una gran contradicción con lo que pasa ahora. Claro que, a principios de los 50, me parece que jugabamos como a selección de Barcelona, pero después ya jugabamos como Catalunya y tampoco pasaba nada, nada.

E - ¿Y también jugaban por Navidad?

R - También. Jugabamos cuando podiamos. Por navidad, Pascua, al verano. Yo, la verdad, recuerdo haber perdido algunos partidos porque coincidían con la selección española. Recuerdo que ibamos con pantalones negros y la camiseta... ¿blanca? Sí, blanca. La mayoría de jugadores eramos del Barça y del Español.

E - LLevaban la senyera?

R - No, no, al pecho llevabamos el escudo de la federación catalana.

E - Y por descomptado, eran mucho mejores que los de ahora.

R - Me lo dice con ironia? ¿Intenta estirarme la lengua?

E -¿Perdón? Ni hablar, simplemente quiero saber si su futbol era mejor que el actual.

R - El futbol actual es muy decepcionante. En nuestra época, todos saliamos siempre a ganar, a casa y a fuera, con los grandes y contra los pequeños. ¡Es todo tan diferente! La preparación, los sistemas, la mentalidad, el mercadeo de fichajes, la passión de las gradas, los directivos...

E - Todo ha cambiado para empeorar.

R - Para empeorar mucho, sobretot del campo hacia fuera, porque dentro del terreno de juego continua ganando el que se prepara mejor, el que corre más, el que tiene mejores jugadores. Eso sí, antes nosotros eramos más generosos en el esfuerzo.

E - Ya veo que sospecha que los futbolistas actuales son demasiado señoritos.

R - Le contare una anecdota. La setmana pasada leí que un jugador, (no un portero, ¡un jugador!), se había fracturado un dedo en un entrenamiento y iba a ser baja durante dos o tres semanas. ¡Dos o tres semanas! Pues bien, yo, en un desplazamiento a la Coruña, me rompí el dedo anular de la mano izquierda en el entrenamiento que hicimos el sábado. A la mañana siguiente, Ángel Mur, un maestro, un mago, me envenó el anular con el dedo del medio y jugué uno de los mejores partidos de mi vida. Tanto, que Sandro Puppo, nuestro entrenador de entonces, al entrar al vestidor le dijo a Mur: "Mira, Ángel, ya tenemos el truco para que no le marquen a Antonio: le rompemos el dedo un día antes".

E - Pero de fiestas, hacian las mismas que ahora.

R - Jovenes, bien colocados, famositos, con dinerito... Muy presionados eso sí, el centro del mundo y, claro, por algun sitio tienes que explotar. Había de todo. Había jugadores que, con un fin de semana que salieran a hacerse el hombre, ya tenian bastante. Otros necesitaban salir dos. Kubala por ejemplo, a veces se pasaba un poco, pero siempre cumplía en el campo como el que más, el primero. Si se pasaba, siempre lo arreglaba en el campo. I, además, nunca, nunca, la noche antes del partido. Nunca. Se lo digo yo.

E - De Ronaldinho, mejor ni hablamos.

R - Ni hablamos. No se nada. Ni usted.